Marejant la successió

Fa temps que la designació del candidat oficialista a succeir el president del FC Barcelona, Joan Laporta, a les eleccions del 2010 enverina les relacions a la Junta Directiva. I em fa l’efecte que explica en bona part la sensació de paràlisi que l’actual consell directiu ha transmès aquesta darrera temporada i aquestes darreres setmanes. Perquè la conseqüència de no haver-se posat d’acord encara fa que la Junta estigui dividida entre dues opcions, almenys. Ja va passar quan el candidat natural era el vicepresident Ferran Soriano. Llavors, qualsevol moviment o declaració que ell fes era llegida en clau electoral i, per a neutralitzar-lo, el bàndol oposat generava una força equivalent en sentit contrari. I, és inevitable, si en un vaixell uns remen cap endavant i els altres cap endarrere, succeeix que la nau va donant voltes sobre si mateixa i tothom acaba marejat i sense moure’s de lloc. La dimissió dels vuit directius ara fa un any, entre d’altres coses, hauria d’haver ajudat a aclarir la qüestió de la successió. Tanmateix, pel que expliquen uns i altres, el més calent segueix a l’aigüera. Es veu que dilluns hi va haver un sopar informal per a parlar-ne. Va ser una d’aquestes reunions secretes que els directius anuncien prèviament a diversos periodistes i que, així que acaba, s’afanyen per a donar cadascú la seva versió. Els dos directius que aspiren a ser els candidats oficialistes són Jaume Ferrer i Xavier Sala i Martín, per bé que aquest darrer ha dit que ell no s’ha postulat per a ser candidat de res i que tota la premsa menteix. Tant se val. Per a mi hi ha dos fets que a hores d’ara em semblen el més significatiu de tot: la primera, és aquesta capacitat que té la Junta Directiva actual, i totes les anteriors sorgides de les eleccions del 2003, per anar-se fragmentant; com que deu ser intrínsec a la condició humana, tan sols ho constato. I, la segona, l’opció Sala i Martín, per la manera com s’ha arribat a plantejar i pel moment, vull dir sense el consens de la majoria de directius i abans que l’Assemblea de compromissaris el ratifiqui com a directiu.

Armstrong, quasi líder

Dissabte va començar el Tour de França i en les quatre etapes celebrades fins ahir hi ha dos fets que sobresurten per damunt de la resta, i tots dos estan lligats i giren al voltant de Lance Armstrong. El ciclista nord-americà va guanyar 7 Tours consecutius, un rècord que cap altre ciclista havia aconseguit abans. Però té 38 anys i ha estat tres temporades retirat, de manera que difícilment se’l pot considerar com a favorit a la victòria final. No obstant això, per la seva experiència i palmarès, pel seu domini dins de l’equip Astana, el qual es va especular que podia arribar a comprar, té un pes específic dins del grup i el pilot. Ara, com que el ciclista més fort de l’Astana és, a priori, l’espanyol Alberto Contador, guanyador també d’un Tour, la premsa espanyola porta des de fa dies donant la tabarra i ficant-se amb el director de l’equip perquè, segons diuen, no ha tingut el valor de dir-li clarament a Armstrong que ha de fer de gregari de Contador. El súmmum de la indignació el van expressar abans d’ahir dilluns. En aquella etapa, a uns 30 kms del final, en un tram en què el vent entrava de costat i era propici per a provocar ventalls, el grup es va tallar; al davant va quedar el líder, pràcticament un equip sencer i tres corredors de l’Astana, entre els quals Armstrong, que va demostrar ser o el de més sort o el més espavilat de tots. Al darrera van quedar tots els favorits, amb Contador. Els de l’Astana van col·laborar en l’escapada i van treure un bon botí de segons. La maniobra ha rebut tota mena de qualificacions per part dels qui defensen Contador. No obstant, veient la classificació general d’avui, després de la contrarellotge per equips d’ahir, en què va guanyar l’Astana i Armstrong es va situar segon, amb el mateix temps que el líder Cancellara, a mi em sembla que la maniobra de dilluns va ser excel·lent. L’Astana copa els primers llocs i té Contador perfectament situat de cara a l’arribada de les primeres dificultats muntanyoses en què, previsiblement, Armstrong cedirà minuts. Són els problemes de mirar-se l’esport a través de les banderes.

De 2 a 5 (bis)

Fa uns anys, no recordo ben bé quants, es va calar foc a uns trossos que hi ha a un parell de quilòmetres del poble, en línia recta, si és que ho sé calcular bé. Potser són uns quants més, o uns quants menys, no hi fa res. Com que el poble és al final d’un pla inclinat, la visió que tenim del que succeeix als plans de sota, per la part de llevant i de migdia, és privilegiada. Aquest foc de què provo de fer memòria va succeir més cap a llevant. Es va originar, com la majoria d’aquests focs que han merescut l’atenció del conseller d’Interior, Joan Saura, però el silenci absolut del d’agricultura, Joaquim Llena, per una guspira provocada per la màquina de segar; generalment, la guspira salta perquè una pua de la pinta topa amb una pedra. La reacció va ser rapidíssima. Un pagès va acudir amb el seu tractor i va començar a llaurar a una velocitat endimoniada l’altre cap del tros, per fer un tallafoc. Un altre hi va acudir amb una cisterna. L’amenaça era evident: el foc es podia posar en un bosquet que hi ha a tocar i, si ho feia, el risc que anés saltant i escampant-se, descontrolat, feia basarda. Un parell d’helicòpters dels bombers de la Generalitat també van aparèixer, al cap d’una estona, i van fer molt per apagar-lo del tot. Recordo haver-m’ho estat mirant amb d’altres veïns del poble amb el cor mig encongit, però a l’hora admirat pel coratge que demostraven aquells pagesos que s’havien llançat a apagar el foc, sense pensar que podien prendre mal, i en ajuda del malaurat company a qui el foc se li anava menjant la collita davant la seva impotència. D’incidents d’aquesta mena n’hi ha tot sovint. Dalt de la màquina de segar, tancat dins de la cabina, amb el temperi i la pols que aixeca, es fa complicat de seguir què passa al voltant. Però, la majoria de vegades, o bé perquè se n’adona a temps o bé perquè s’hi afanya un company que hi ha esperant dalt del tractor i amb el remolc en què s’hi aboca el gra quan la tremuja és plena, el foc acaba en un ensurt de no res i prou. El darrer de què en tinc notícia va ocórrer diumenge al terme municipal de Pujalt i, pel que vaig entendre, no va succeir-se entre les 2 i les 5.

De 2 a 5

Pel que jo sé, als pagesos no els fa mandra alçar-se d’hora. Hi ha excepcions, és clar, com a totes les cases i professions, però el més habitual és que el pagès es llevi ben d’hora al matí. A pagès, de feina n’hi tanta com ganes hi hagi de treballar; i si a la casa hi ha bestiar, encara amb més raó. I aquest horari val per tots els dies de l’any, diumenges i festes de guardar incloses. El que sí que és cert és que hi ha una hora per a cada feina, perquè es fa molt difícil anar contra els ritmes de la naturalesa. El que vull dir és que si en aquestes setmanes que fa tanta calor els pagesos es posen a segar al pic del migdia en comptes de fer-ho a l’hora de la fresca, no és pas per un caprici incomprensible. La raó de fer-ho així és ben simple i molt fàcil de comprendre: si hi ha humitat, la planta s’enganxa i forma una pasta, i la màquina no pot destriar el gra de la palla, que és la mare dels ous de la collita del cereal. Per això s’hi posen quan el temps és més sec, a l’hora de més calor del dia. I per aquesta raó és tan incomprensible i lamentable la decisió que va prendre el conseller de l’Interior, Joan Saura, de prohibir segar divendres i dissabte de 2 del migdia a 5 de la tarda. A més, és una mesura lesiva per a molts pagesos que, a manca de prou mans i ginys mecànics, lloguen màquines i personal per a ajudar-los. És veritat que en l’operació de la sega, quan fa tanta calor, el risc de calar foc és gran. El pagès ja ho sap, és el primer que ho pateix i va tant en compte com pot, perquè, al capdavall, és qui s’hi juga més, doncs té el risc de perdre la feina de tot un any. S’hi posin com s’hi posin, i diguin el que diguin, aquesta mesura no té gaire sentit i només s’explica perquè la pagesia és un sector molt feble amb qui tothom s’hi veu en cor. D’activitats amb risc de provocar incendis n’hi ha un munt i, en canvi, no se sap que se n’hagi prohibit cap. La calor i la sequedat és el primer factor de risc. A mi em sembla que els esforços s’haurien d’adreçar cap a la prevenció i la preparació dels cossos de bombers i forestals.

País de funcionaris

Des de fa força anys, la fesomia del país va canviant i va agafant cara de funcionari. Aquest era un país on el teixit associatiu i l’empresa petita i mitjana tenia una força extraordinària. El negoci familiar era la sortida que molts joves escollien, o bé triaven volar sols i muntar una empresa pròpia. La funció pública no era gaire ben vista, ni atractiva. Ara: des de fa un quant temps, la tendència ha canviat. Les oposicions per a ocupar llocs de treball públics tenen una participació que era impensable fa uns quants anys. No em sembla una transformació positiva, o exempta de riscos a mig i llarg termini, però és el que està succeint. Els factors que hi incideixen deuen ser múltiples i variats. Un d’ells ha de ser el canvi de valors socials, que prioritza la seguretat d’un lloc de treball de la funció pública abans que no pas el risc d’una empresa pròpia. A mi el que m’ha semblat observar és que els poders públics contribueixen d’una manera decisiva en aquest canvi de mentalitat. A vegades, amb mesures que no són gens evidents. Una d’aquestes mesures, aparentment innòcua, és el bicing –també podien haver-se trencat una mica més el cap i posar-hi un nom més nostrat, però tant se val– que ha promocionat l’Ajuntament de Barcelona i que s’ha anat estenent a diverses ciutats, com Terrassa. Jo crec que la feina d’un municipi és facilitar la circulació en bicicleta per la ciutat si creu que ho ha de fer construint carrils segurs, fent zones d’aparcaments, fent complir les normes de circulació, etc., és a dir, incidint en el que és el seu espai natural d’actuació, la via pública, però que hauria de deixar que cada ciutadà utilitzés la seva bicicleta i als comerços especialitzats que s’hi guanyessin la vida venent i reparant els vehicles. Perquè el que va succeeint és que els poders públics cada vegada van ocupant espais que pertoquen, o que havien estat, dels sectors privats. La presència del sector públic és aclaparadora. Per això no m’ha estranyat gens l’oposició desfermada contra les escoles concertades. Em temo que és un model condemnat a mig termini.

La LEC

Catalunya és un país a mig fer, per no dir a mig desfer. A mi em fa l’efecte que qualsevol país amb un mínim d’autoestima té resolts els quatre o cinc pilars bàsics sobre els quals pretén bastir tot l’edifici. L’educació, el model educatiu a partir del qual s’han de formar els seus ciutadans, n’és un d’ells segur. Uns altres, d’una obvietat semblant, són la llei electoral i la divisió territorial. Doncs avui, gairebé trenta anys després d’haver recuperat l’autonomia, tot just hi ha hagut temps d’aprovar el model educatiu propi. I encara amb un soroll de fons que no fa gens de gràcia. De les altres dues qüestions, que sembla que tenen aparença de fonaments d’un país, només se’n parla. És clar, hi ha més aspectes que tenen una importància tan o més decisiva, però la majoria d’ells, com el finançament, no depenen ni directament ni exclusiva del Parlament català. L’aprovació de la Llei d’Educació de Catalunya és una bona notícia, més enllà del soroll que ha generat, amb quatre vagues anomenades preventives, el que se sent encara i el que se sentirà durant el curs que ve, almenys. Que s’hagi aprovat amb tant consens, amb PSC, CiU i ERC votant-hi a favor i amb IC fent esmenes parcials, també ho és. Malament si només hagués estat una llei del govern de torn i prou. L’oposició absoluta del PP i Ciutadans, per més lamentable que sigui –especialment la dels populars–, l’hem de donar per descomptada perquè aquestes dues formacions només votarien a favor del suïcidi del país, i encara hi posarien objeccions si les darreres voluntats les pretengués fer només en català. L’aprovació de la LEC ha de ser benvinguda. Ara: a mi em sembla detectar, en el debat que s’ha generat sobre la conveniència que les escoles concertades formin part del sistema educatiu català, un corrent de fons que afecta el tarannà del país sencer. I és que als catalans se’ns està posant una cara de funcionaris que fa por. Jo crec que l’harmonia amb què han conviscut de sempre els sistemes públic i privat, a l’ensenyament o la sanitat, és un model a preservar. Com passa a la sanitat, la concertada no és l’escola de les elits del país i ajuda a que no es col·lapsi la pública.

De les ganyotes

Diu l’escriptor francès Marcel Proust en el seu assaig Sobre la lectura, que va plantejar com a prefaci per a la traducció d’una obra de l’escriptor anglès John Ruskin però que al final, per la seva qualitat, va acabar convertit en un text esplèndid i amb vida pròpia, diu Proust, dic, que “parlem per als altres, però callem per a nosaltres. Per això el silenci no porta, com la paraula, l’empremta dels nostres defectes, de les nostres ganyotes”. És clar que el raonament de Proust és a propòsit d’una qüestió que no té res a veure ni amb l’esport ni amb el futbol ni amb l’enrenou que s’ha muntat al FC Barcelona al voltant del traspàs o la renovació de l’Eto’o i tot el munt de declaracions que han fet els uns i els altres, contradictòries i poc assenyades tot sovint, i que, en conseqüència, és una cita que no ve gaire a tomb i que més aviat l’he de fer passar a cops de martell i ben al principi. Però m’hi he topat i no m’he pogut estar d’associar-la amb el que anàvem dient ahir. Bàsicament, per la referència a les ganyotes, ja s’entén. Perquè em fa l’efecte que en aquest món del futbol, ara mateix, del que es tracta és de a veure qui fa la contorsió més inversemblant, encara que el risc sigui posar-hi una cara que faria riure una marmota. L’última ganyota i la més complicada l’ha feta, un altre cop, el president del Reial Madrid, Florentino Pérez, amb el fitxatge del francès d’origen algerià Karim Benzema. Li ha costat baratet, aquest, doncs només ha pagat 35 milions d’euros. A aquest ritme, els madridistes no guanyaran prou per a comprar les samarretes amb què Pérez ha de finançar tanta inversió. I encara li queda un centenar de milions a la caixa per a anar fent ganyes. Els alemanys del Bayern de Munic ja l’han temptat dient-li que per 70 o 80 milions es poden endur Ribéry. Deia l’escriptor irlandès Oscar Wilde que ell era capaç de “resistir-ho tot, tret de la temptació” i que, en conseqüència, “la millor manera de lliurar-se de la temptació és deixar-s’hi caure”. Tampoc ve a tomb, però així l’article surt capicua.