Hora de persistir

És probable que el resultat de dimecres contra el Rubin Kazan hagi servit per a adonar-se de les mancances del FC Barcelona d’aquesta temporada. En aquest sentit, haurà estat positiu. Perquè em sembla que la pitjor de les comparacions que estàvem fent era inconscient; no volent comparar, no ens adonàvem que ho fèiem i consideràvem que l’equip d’avui és el mateix del d’ahir. Una actitud semblant és la que hi va haver la temporada 2006 – 07, en què l’equip era líder i anava tirant endavant a totes les competicions, guanyant una batalla rere l’altra fins a la derrota final en tots els fronts i inapel·lable. Trobo que l’empat de dimecres, malgrat ser un resultat pèssim, pot anar bé per a fer veure que la derrota de fa quinze dies i les ensopegades a la Lliga espanyola no han estat accidents i prou. L’equip no està prou fi i la plantilla és excessivament curta. (He sentit que algú comparava el partit contra el Rubin Kazan amb el del Xakhtar Donetsk d’ara fa just un any, que es va guanyar als darrers minuts amb la sortida de Messi. Per a mi, és una bona comparació, però en un altre sentit: aquest any, no hi havia Messi descansant a la banqueta i aquesta és una dada que trobo molt significativa de les diferències que hi ha entre aquell moment i l’actual.) A mi em sembla que val més acceptar les mancances, reconèixer les dificultats que es tenen –els rivals tenen més ben estudiat el Barça–, que no pas fer veure que som encara a la temporada passada. Les circumstàncies que l’equip (i el club) ha d’afrontar són molt diferents. Ara: el Barça continua sent un equip formidable dirigit per un entrenador que té les idees molt clares, que treballa molt i que té el seu prestigi i la seva autoritat intactes. I és un dels favorits a guanyar tots els títols que disputa. La voluntat de persistir va ser un dels factors intangibles clau per a aconseguir els tres títols la temporada passada. I em fa l’efecte que en aquesta també en caldran força dosis. Val més que el barcelonisme se’n vagi fent a la idea.

Ensopegada perillosa

L’empat del FC Barcelona a zero gols al camp del Rubin Kazan combinat amb la victòria de l’Inter de Milà per 1 a 2 al camp del Dinamo de Kíev deixa els blaugranes en una situació complicada. No hi ha res decidit, evidentment, encara hi ha dues jornades per disputar i el Barça depèn d’ell mateix per a obtenir la classificació per als vuitens de final. Però s’ha quedat sense marge d’error, pràcticament, i en els enfrontaments a casa contra l’Inter i a fora contra el Dinamo no podrà badar. Ara es veu amb més claredat la importància negativa de la derrota fa dues setmanes a casa contra el Rubin Kazan, ara és clar que no només va ser un accident. Amb tot, el més preocupant no és la situació a la classificació del grup si no les prestacions que l’equip ensenya des de fa ja unes quantes setmanes. És cert que en els dos enfrontaments contra l’equip rus, el FC Barcelona no ha tingut gens de sort. En el partit del Camp Nou va estavellar dues pilotes als pals i va crear ocasions suficients com per haver guanyat clarament. I en el partit de tornada, el pal al minut dos, hagués canviat radicalment l’escenari. No obstant, em sembla indiscutible que l’equip no està en un moment òptim de joc. I en aquest darrer partit contra el Rubin Kazan s’ha manifestat de manera dramàtica que pateix una mancança greu d’efectius. La plantilla és curta i el tècnic Josep Guardiola confia en tretze o catorze jugadors i para de comptar. Des de fa ja unes quantes jornades, l’onze titular té una o dues variacions i prou, amb l’entrada de Sergio i Txigrinski, i Maxwell molt de tant en tant. Les rotacions, tan habituals i tan encertades de la temporada passada, en aquesta són inexistents, malgrat que els jugadors clau ja acumulen un desgast considerable. Contra el Rubin, aquesta mancança s’ha traduït en una incapacitat manifesta per a canviar el ritme del partit. El guió marcat des de l’inici s’ha mantingut inalterable i obsessiu els noranta minuts de partit. El Barça manté els seus trets essencials, però avui té menys recursos i ha perdut consistència i fiabilitat.

Un privilegi difícil de defensar

El grup parlamentari del PSOE ha acceptat una esmena als Pressupostos Generals de l’Estat presentada pel BNG i ICV per a modificar la fiscalitat que suporten els esportistes d’elit estrangers que no tenen la nacionalitat espanyola, consistent a augmentar el tipus d’IRPF actual del 24 per cent al 43 per cent. Com que, bàsicament, aquesta mesura penalitza els jugadors de futbol, la Lliga de Futbol Professional ja ha aixecat el crit al cel i ha amenaçat d’aturar la competició. Per a tenir tots els elements, cal recordar que aquesta decisió significarà tirar enrere l’anomenada Llei Beckham, i que no era res més que una rebaixa del tipus d’IRPF per a afavorir la contractació dels millors futbolistes del món amb l’esquer d’una fiscalitat generosa i sobre la qual el president del Reial Madrid va edificar el seu primer projecte galàctic. Jo ja comprenc que als clubs de futbol, especialment el Reial Madrid i el FC Barcelona, aquesta mesura no els agradi gens, perquè els treu l’avantatge que tenen respecte dels clubs italians, per exemple. Però, ara mateix, em sembla un privilegi indefensable. Per dos motius bàsics: el primer, i que no és el més important, perquè aquests dos clubs han demostrat aquest estiu que no tenen control i que són capaços, en part gràcies a aquesta fiscalitat favorable, de cometre barbaritats com la de fitxar jugadors pagant quantitats d’una obscenitat intolerable. I, el segon motiu, el més decisiu a la meva manera d’entendre-ho, és que en aquests moments de crisi econòmica, en què totes les autoritats diuen que Espanya serà un dels llocs en què més trigarà d’arribar la recuperació, i quan el govern espanyol pretén apujar els impostos de tothom, és lògic i raonable, i exigible sobretot, que els qui guanyen quantitats astronòmiques també contribueixin a pal·liar la situació. I encara hi ha un tercer motiu, i és que la mesura no afecta els jugadors que ja tenen fitxats, només els qui pretenguin incorporar a partir de l’any que ve. Per tant, em sembla del tot desproporcionada la reacció de la LFP, per egoista i irreal.

Un partit decisiu, o gairebé

Després de perdre al Camp Nou contra el Rubin Kazan, per 1 a 2, d’una manera inesperada, hi va haver un cert consens a dir que es tractava d’un accident i prou i que el Barça ja ho arranjaria a Rússia al cap de quinze dies, en el primer partit de la segona volta de la lligueta de classificació per als vuitens de final de la Lliga de Campions. Aquests quinze dies ja han passat i, no sé si és perquè d’accidents, des de llavors, n’hi ha hagut un altre, dissabte contra l’Osasuna al Sadar, però les darreres hores m’ha semblat detectar un neguit que la seguretat d’ara fa dues setmanes encara no, no feia preveure. Ara, tot d’una, ens hem adonat que a Rússia hi fa fred que pela, ves per on, i que una ensopegada allà a les quimbambes complicarà una mica més del compte la classificació. Aquella derrota, al marge d’entrebancar el camí blaugrana, va tenir la pega de ficar l’equip rus, que havia sortit com a la ventafocs del grup, en la lluita per la classificació. No hi ha res decidit, ni res quedarà decidit demà, sigui quin sigui el resultat. El meu parer és que la temporada del FC Barcelona és gairebé excel·lent, tant a la Lliga espanyola com a les competicions europees. Ara: aquest convenciment no m’impedeix valorar que, en les darreres jornades, l’equip ha baixat d’una manera molt sensible i que, per a mi, el partit més diferent, el que ha trencat el que era la normalitat, ha estat la golejada contra el Saragossa. L’equip continua sent fàcil de reconèixer, és cert, perquè manté els trets essencials que l’han dut a guanyar-ho tot fins avui, però ha perdut aquella capacitat que tenia per a imposar-se físicament i tàctica i no s’expressa amb la mateixa contundència, la que li feia anar a buscar un gol darrera l’altre per a estalviar-se ensurts de darrera hora. Vull dir que, fins ara, no ho demostra, almenys. És probable que sigui perquè la temporada s’ha planificat d’una manera distinta i que l’entrebancada contra el Rubin hagi marxat del guió previst. El futbol és així d’imprevisible.

De què ens estranyem?

El Cas Pretòria, molt més encara que el Cas Fèlix Millet, ha provocat reaccions que es fan difícils de comprendre. No em refereixo ni a la indignació pel tracte a què s’ha sotmès els inculpats, en relació amb el que es dispensa a l’expresident de la Fundació de l’Orfeó Català i el Palau de la Música, ni tampoc a les interpretacions polítiques que s’han fet de l’actuació del jutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón. Hi ha interpretacions i anàlisis més o menys encertades o delirants. A mi, la reacció que més sorpresa em causa és aquella que consisteix a mostrar estranyesa davant dels fets denunciats. Se n’han sentit i llegit un munt, especialment de la part dels seus companys de partit i de les institucions. I goso dir que en aquesta incredulitat hi ha molta hipocresia. Perquè trobo que si tots fem una ullada al voltant del nostre lloc de residència, sigui l’habitual o bé sigui la segona residència, segur que veurem exemples molt semblants, espais que d’un dia per l’altre s’han requalificat i on havien dit que es farien quatre cases se n’hi han fet setze. Amb l’especulació immobiliària, gairebé tothom hi ha anat bé. Els propietaris dels terrenys, evidentment. Els Ajuntaments, també i molt. I els bancs, i les empreses constructores, i totes les altres que hi estan relacionades directament i indirecta. Tothom hi ha anat bé, encara que fos d’una manera falsa. Hi ha hagut una sensació de riquesa fàcil i irresistible. Després, ha vingut la crisi, és clar, perquè era un creixement sense una base sòlida, improductiu. I ara som a la darrera fase, la de passar comptes. Em sembla un procés d’una lògica seqüencial impecable. Es tracta de mirar a l’entorn de cadascú a veure, primer, si hi ha alguna operació immobiliària desmesurada, que només s’expliqui per raons especulatives. I, després, pensar si els ingressos i els beneficis generats han revertit, en una proporció raonable, en el municipi. Crec que la resposta a aquestes dues variables ha de donar el grau de sorpresa davant de la denúncia d’un cas de presumpta corrupció.

Una badada inoportuna

El FC Barcelona ha empatat a 1 gols (Keita) al camp de l’Osasuna. El gol de l’empat l’ha encaixat a l’últim minut, en pròpia porta, de rebot i a conseqüència d’una badada. Malgrat la manera com s’ha produït, és un resultat que pot considerar-se plausible. El Sadar –o el Reino de Navarra, com ara n’hi diuen– no és un camp excessivament propici. És petit, i els equips osasunistes són enganxosos, molt pesats, i al Barça sempre li costa un munt trobar-s’hi còmode. De fet, em penso que el resultat més habitual entre aquests dos equips en aquest camp és l’empat a zero. Ara es porten disputades nou jornades del Campionat de la Lliga espanyola. El Barça ha guanyat set partits i n’ha empatat dos. És líder amb un punt d’avantatge sobre el Reial Madrid. És un bon balanç. L’altre empat ha estat al camp del València. És un altre resultat plausible. Ara: aquests dos empats s’han produït de manera consecutiva, en les dues darreres sortides de l’equip blaugrana; entre mig, hi ha hagut la golejada per 6 a 1 contra el Saragossa. Va ser una golejada molt ben acollida, lògicament. Cada partit constitueix una història diferent, amb un munt de circumstàncies que l’expliquen individualment. Aquesta és una afirmació que em sembla indiscutible i no pas un tòpic. De tota manera, sempre he cregut que la realitat l’afaiçonen uns corrents de fons que rarament són perceptibles i que, a vegades, queden completament submergits per fets que són totalment contradictoris. Distingir l’un de l’altre és summament delicat, sobretot quan es tracta de l’esport i del futbol. Però a mi em sembla que l’empat contra l’Osasuna, a pesar de ser un resultat plausible, és conseqüència, d’una banda, de les mancances de la plantilla, que no té prou efectius per a suplir les lesions i les baixes formes dels jugadors més determinants, i, d’una altra banda, de les dificultats físiques i tàctiques que té enguany l’equip per a imposar la seva qualitat. Per a mi, aquests serien dos corrents de fons que afaiçonen la realitat actual del FC Barcelona.

Emmanillats i acusats de corrupció

El Cas Pretòria té dues vessants molt ben marcades i, malgrat aquesta línia clara de divisió, el risc de barrejar-les és molt elevat. D'una banda, hi ha els càrrecs que s'imputen a les vuit persones acusades: formarien una trama de corrupció que hauria realitzat operacions urbanístiques a Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Sant Andreu de Llavaneres. Aquesta trama hauria aconseguit la requalificació de sòl per a obtenir beneficis il·lícits, d'uns 45 milions d'euros. L'acte del jutge de l'Audiència Nacional, Baltasar Garzón, també informa que s'estan investigant altres operacions urbanístiques semblants. La decisió del jutge ha estat decretar la presó per a cinc de les vuit persones imputades, entre les quals hi ha els exalts càrrecs de la Generalitat, Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, i l'alcalde de Santa Coloma, Bartomeu Muñoz, i ha fixat fiança per als tres empresaris implicats. Garzón afirma que, tot i no haver-hi risc de fuga, sí que hi ha el perill que els acusats, si queden en llibertat, aprofitin per a destruir proves. I, d'una altra banda, hi ha les imatges de Macià Alavedra i Bartomeu Muñoz emmanillats i, en general, el tracte que han rebut des que van ser detinguts, és a dir, el trasllat en els dos furgons de la Guàrdia Civil, l'esgotament dels terminis de presó preventiva, la mateixa presó preventiva i les seves condicions, etc. És el procediment habitual, però no per això deixa de colpir. Sempre que la persona ens és coneguda, familiar, reaccionem amb dolor quan la veiem sotmesa a l'acció de la justícia. Oimés, quan en el mateix moment una persona com Fèlix Millet, que ha confessat públicament haver-se apropiat de molts diners del Palau de la Música i l'Orfeó Català, ha rebut un tracte tan diferent. Els experts expliquen que, tècnicament, les dues actuacions tan diferents i contradictòries s'ajusten a les normes processals. Deu ser talment com ho diuen, però ni té cap mena de lògica ni s'entén, per més bona voluntat que s'hi posi. Per tant, és comprensible que un i altre aspectes se'ns barregin i que, a l'hora d'analitzar el cas, l'un influencïi l'altre. Però hauríem de procurar no fer-ho.