Messi, Pilota d’Or

Era una decisió indiscutible i llargament anunciada: Leo Messi és la nova Pilota d’Or del futbol. De fet, qualsevol (o gairebé, tampoc no cal exagerar) jugador del FC Barcelona s’havia fet mereixedor aquest any d’endur-se el preuat guardó que atorga la revista France Football. I, de fet, entre els cinc primers classificats, hi ha tres jugadors més que la temporada passada, la del triplet, vestien la samarreta blaugrana: Xavi, Iniesta i Eto’o; només Cristiano Ronaldo, el triomfador l’edició passada, s’ha colat en segon lloc. Leo Messi ha guanyat l’elecció amb el nombre més gran de vots que mai cap futbolista ha aconseguit, per sobre de Michel Platini. La Pilota d’Or és un trofeu individual però, rarament, l’obté cap jugador que no hagi fet, a més a més, mèrits col·lectius, vull dir que hagi dut al seu equip o la seva selecció a guanyar els màxims campionats. Em sembla un criteri molt encertat perquè, al cap i a la fi, el futbol és un esport d’equip i és adequat que es premiï l’excel·lència individual si serveix per a què el conjunt triomfi. És exactament el que va succeir la temporada passada i no pas l’anterior; en aquella edició, el talent de Cristiano Ronaldo havia estat més productiu per al Manchester United que no pas el de Messi per al FC Barcelona (encara que la culpa no fos seva). La Pilota d’Or a Messi és, doncs, un reconeixement al jugador més valuós del FC Barcelona de les (per ara) cinc copes, circumstància que queda referendada amb la presència de Xavi, Iniesta i Eto’o. El barcelonisme ha d’estar molt orgullós d’aquest reconeixement, perquè no és només individual, és també global. És un premi a una manera d’entendre el futbol, com a divertiment i com a expressió d’una manera de ser oberta, transparent i noble. I és que, tret d’Eto’o, si algun tret en comú tenen entre ells Messi, Xavi i Iniesta, un argentí, un català i un espanyol, és haver-se format al planter blaugrana, a la Masia, amb tot el que aquest fet representa de concepció futbolística. I, és clar, aquesta nit els toca guanyar a Xerès perquè d’això va el futbol.

Ressons del Barça – Madrid

Tots els Barça – Madrid tenen vuitada, com els sants. I encara que mai no superin en interès i passió el que es viu durant els noranta minuts al terreny de joc, segons com, moltes de les declaracions i anàlisis que es fan els dies següents agafen més significat que no pas el partit en si mateix. El Barça – Madrid de diumenge no ha estat una excepció. Bona part de la premsa madrilenya considera que el Reial Madrid és més líder ara que no pas ho era dissabte, malgrat que d’estar un punt per sobre del FC Barcelona ha passat a estar-ne dos per sota. Els analistes madridistes, amb el director general del club blanc, Jorge Valdano, al capdavant, consideren que “cap equip va jugar com ells al Camp Nou en els darrers dos anys”. Segons aquesta manera de veure-ho, el Reial Madrid, pel joc que va fer, ha sortit reforçat del Camp Nou i és un ferm candidat a disputar-li el títol de campió amb al Barça. Amb tot, també es fixen en el suposat penal de Piqué a Cristiano Ronaldo i el làser amb què van apuntar el davanter portuguès. A Barcelona, en canvi, l’ambient ha estat molt diferent: elogis unànimes a l’actuació de Puyol i Valdés i al joc i coratge de tot l’equip, alta mèdica de Milito, renovació de Márquez i declaracions assenyades –algunes– com les d’Abidal no volent entrar al joc del retrovisor. Personalment, una i altra actituds em semblen molt significatives. És veritat que el Madrid va oferir una millor imatge que no pas havia donat en molts partits d’aquesta temporada, però no en va tenir prou per a guanyar i 270 milions d’euros després, només faltaria que no fos prou competitiu. En canvi, el FC Barcelona, sense presentar la seva millor imatge, la més brillant almenys, va ser capaç d’imposar-se al seu principal rival pel títol. I, a l’hora, signar el millor inici a la Lliga espanyola de la història del club. És a dir, que mentre el Madrid sembla tocar sostre i es conforma amb plantar cara, el Barça té encara un bon marge de millora abans no agafi el seu nivell més alt. Tot plegat només val per a fer bullir l’olla. Perquè si a l’hora dels partits no passa res del que s’ha predit, o passa el contrari, no serveix per a res, però són consideracions que no deixen de tenir el seu significat i, si més no, serveixen per a passar l’estona fins a la pròxima jornada.

Victòria en un partit formidable

El FC Barcelona ha guanyat per 1 a 0 (gol d’Ibrahimovic al minut 55) el Reial Madrid en un partit formidable. Al Barça, la victòria li ha costat molt obtenir-la. Ha hagut de sobreposar-se a un primer temps de joc molt igualat, en què els madridistes han gaudit de dues oportunitats molt clares per a avançar-se i que ha salvat Víctor Valdés en dues grans intervencions a peus de Cristiano Ronaldo i Kaka, i a mitja hora final que ha hagut de jugar amb un futbolista menys per l’expulsió de Sergio. Tot el partit ha estat molt intens, de fet. Ha estat un duel entre els dos màxims candidats al títol de la Lliga espanyola, molt ben jugat pels dos equips que han ofert un enfrontament d’una gran qualitat tècnica i tàctica; probablement, FC Barcelona i Reial Madrid han disputat el millor partit de futbol que avui es pot veure internacionalment. L’ha guanyat el FC Barcelona perquè, en conjunt, és més bon equip i ha tingut l’encert de no errar la primera gran ocasió que ha tingut i perquè ha mostrat un caràcter guanyador un punt superior a les individualitats blanques. L’aparició d’Ibrahimovic, als cinc minuts de la segona part substituint Henry, ha estat clau, perquè ha fet el gol de la victòria i perquè ha estat una referència en atac clara i segura per als migcampistes. Aquesta victòria és d’una transcendència molt gran, malgrat que el final del campionat, tan llunyà encara, no permeti veure-ho clarament. El FC Barcelona ha recuperat el liderat, situació que sempre serveix per a donar tranquil·litat, però el triomf és transcendent sobretot perquè aquest és un dels nou o deu partits a tot estirar en què es va decidint el títol; això, és clar, a condició de no espifiar-la a camps com el del Xerès, dimecres. És una victòria que, com totes, dóna tres punts a la classificació, però a diferència de les altres, i a banda d’impedir que el teu rival directe en sumi cap, aporta un plus de confiança i de rearmament moral d’una importància certa i futura. El que sembla segur és que aquest primer enfrontament directe ha estat una declaració d’intencions molt clara: el Madrid ha fet una gran inversió per a acostar-se al campió, i ho ha aconseguit, però el Barça manté les senyes d’identitat que el van dur al triplet i el mateix afany de victòria.

Un Barça més madur

En els partits de futbol les circumstàncies també s’han de tenir molt en compte: cada partit és el partit i les seves circumstàncies. Les circumstàncies del FC Barcelona – Reial Madrid d’avui són força diferents de les de la temporada passada. Un i altre equip hi van arribar en una situació molt diferent: el Barça era líder i li treia 9 punts al Madrid, que aquella setmana mateix canviava d’entrenador. Tant l’equip com el club blanc eren un desgavell absolut. Tot i això, als blaugranes els va costar Déu i ajuda imposar-se per 2 a 0; fins al tram final del partit no ho van aconseguir. Abans, Eto’o va fallar un penal i Valdés va salvar un gol cantat a Drenthe. En acabat, vam ser molts els qui vam valorar que el barcelonisme havia preparat molt malament aquell enfrontament, perquè durant la setmana només es va parlar de quant gols li clavarien als madridistes, donant la victòria per descomptada. L’emoció va arraconar la raó i els jugadors no se’n van saber aïllar. No era la primera vegada que li succeïa una cosa semblant, i no va ser l’última. A la primera jornada, contra el Numància, Guardiola havia dit que els seus jugadors s’havien precipitat volent fer el segon gol abans d’haver marcat el primer. I, més endavant, contra un Espanyol amb mig peu a la Segona Divisió i un Barça amb mig títol a la butxaca i parlant del triplet, es va cometre un pecat semblant, amb declaracions eufòriques durant tota la setmana; el resultat final va ser 1 a 2. Crec que aquella va ser la darrera vegada que l’equip va cometre un error semblant. Des de llavors, el seu capteniment ha estat de prudència i humilitat, malgrat totes les victòries, els títols i l’excel·lència del seu joc. No han tret mai pit abans d’hora. Les circumstàncies del Barça – Madrid d’enguany són ben diferents. Els blancs vénen com a líders i amb un onze farcit de jugadors molt bons i molt cars. I, a més, els blaugranes no han tingut massa temps per a referir-s’hi: dissabte, van ensopegar contra l’Athletic, dimarts rebien l’Inter en un partit a cara o creu i tenen dos dels seus cracs, Messi i Ibrahimovic, una mica fets malbé. Tot i això, vull creure que encara que les circumstàncies haguessin estat gairebé tan favorables com fa un any, l’equip no hagués caigut en aquells errors perquè avui és un equip molt més madur.

El Punt compra l’Avui

A l’Avui hi he treballat durant tretze anys, des del 1990 fins al 2003, amb un parèntesis d’encara no un any, del 1998 al 1999, en què vaig estar de guionista al programa Aquest any, Cent!, de TV3. A l’Avui, vaig entrar-hi com a cap de política internacional i quan el vaig deixar, per a anar-me’n al FC Barcelona de director de comunicació, n’era subdirector i el cap d’esports. Quan vaig plegar del FC Barcelona i fins al darrer setembre, vaig escriure-hi un article més o menys mensual a la secció de Diàleg. S’entén, doncs, que hagi seguit amb interès els darrers esdeveniments que han afectat el diari des de la dimissió de Xavier Bosch i la provisionalitat subsegüent i que ara han desembocat en la seva adquisició per part del Punt. L’Avui sempre ha patit de no tenir al seu darrera una direcció empresarial adequada. L’Albert Viladot, en pau descansi, ja en parlava quan em va contractar. Ni Vicenç Villatoro ni Vicent Sanchis se’n sortiren, tampoc. La darrera etapa, amb la creació d’una empresa editora controlada pel Grup Godó, en un 40 per cent de les accions, el Grup Planeta, en un altre 40 per cent, i l’Institut Català de Finances, amb el 20 per restant, ha estat el darrer intent i el més seriós. Ara: fou una opció que, personalment, mai em va convèncer. Per, com a mínim, dos motius: el primer, perquè ni al Grup Godó ni al Grup Planeta els podia interessar mai un diari Avui fort, i, segon, per la dependència del finançament públic i l’equilibri exagerat de poder que es va fer. Per tant, que el Punt hagi comprat el 100 per cent de les accions de l’Avui em sembla positiu. El Punt feia temps que hi anava al darrera, de manera que s’ha de comprendre que per a ells és una prioritat i que s’hi dedicaran en conseqüència i a consciència. La seva trajectòria empresarial i periodística els avala. L’Avui és un diari necessari. Vull dir que a Catalunya li cal un diari d’abast nacional, fet i pensat en català, amb un ideari de país molt ben definit, obert a totes les tendències ideològiques. L’Avui ha de ser un punt de trobada, una eina per al país. L’opció del Punt pot fer-ho possible.

L’editorial

Dotze diaris catalans van publicar ahir el mateix editorial La dignitat de Catalunya en defensa de l’Estatut. És una iniciativa inèdita i insòlita que ha merescut tota mena de reaccions. A Catalunya, majoritàriament molt a favor, mentre que a Espanya ha generat respecte, en el millor dels casos, i indiferència i condemna, en molts d’altres, fins al punt que mitjans com El Mundo o la Cope han parlat de “delicte d’intimidació” i cop d’estat. En fi. És clar que es tracta d’un pronunciament sonor i solemne de part dels mitjans de comunicació fets i pensats en clau catalana. És un gest d’una gravetat indiscutible fet en un moment oportú. L’Estatut porta més de tres anys empantanegat en un Tribunal Constitucional (TC) de dubtosa legitimitat atès que dels dotze magistrats que el componen, un no pot votar perquè ha estat recusat, un altre resta vacant per la mort d’un d’ells i a quatre més els ha vençut el mandat. Recentment, s’ha sabut que la seva sentència està al caure i que, probablement, retallarà l’Estatut en aspectes clau i simbòlics de l’autogovern de Catalunya. I aquest cap de setmana, el president de la Generalitat se n’ha queixat amb un to de fermesa i amb alarma. D’altres organismes del país, com les cambres de comerç, han alçat la veu amb una intenció semblant. L’editorial dels diaris, doncs, recull de manera exacta la inquietud amb què el conjunt de les institucions catalanes segueixen la tramitació de l’Estatut, que va anar a parar a l’alt tribunal pel recurs d’inconstitucionalitat presentat pel PP. Jo trobo bé el contingut de l’editorial, el subscric enterament, i aplaudeixo l’encert dels dotze diaris de fer-se seva la indignació generalitzada que hi ha a Catalunya, en el fons i en la forma. Ara: també trobo que els fets haurien hagut d’anar exactament al revés de com s’han succeït. Vull dir que, a la meva manera de veure-ho, haurien hagut de ser els poders polítics i econòmics del país, amb el govern al capdavant, els qui haurien d’haver fet un pronunciament semblant i després haurien d’haver estat els diaris, conjuntament si es vol, els qui s’hi haurien d’haver afegit. Però ha anat completament al revés. I a mi em sembla que aquest capteniment ens afebleix. Perquè jo penso que els periodistes hem de burxar els poders perquè es comportin com creiem que ho han de fer, pressionant-los o animant-los a fer passos que, per la raó que sigui, o bé no fan o bé no fan correctament, segons el nostre entendre. Però la política no la pot fer mai un mitjà de comunicació, ni tan sols és bo que la dicti. Pot influir, però no ha de poder anar més enllà. A més, no puc deixar de comprendre que bona part de la situació en què es troba l’Estatut, en particular, i les relacions de Catalunya amb Espanya, més en general, són causa de la política seguida fins ara pels partits polítics, que han estat incapaços de resoldre la renovació del TC o d’atorgar a Catalunya el reconeixement nacional que es mereix. Benvingut l’editorial, si serveix per tornar a cadascú el paper que li pertoca.

Impecable (bis)

L’excel·lent partit jugat pel FC Barcelona davant l’Inter de Milà ha generat unes quantes reaccions del tot previsibles. L’entrenador Josep Guardiola va dir durant la roda de premsa posterior que, malgrat el bon resultat i l’extraordinari joc fet pels seus jugadors, el debat i els dubtes al voltant de l’equip no s’acabarien i que es reprendrien així que hi hagués un parell de resultats no prou bons. Aquesta afirmació em mou a fer dues consideracions. La primera és sobre la funció del periodisme. Aquesta és una professió essencialment crítica. Ara: criticar, no vol dir buscar els treus peus al gat constantment o portar la contrària per definició. La funció crítica del periodisme consisteix a dir el que hom creu veure i es pensa; la qüestió és fer-ho de manera honesta i rigorosa, amb sinceritat, sense respondre a interessos més o menys ocults. El que succeeix en el periodisme esportiu –i cada vegada més en el polític– és que les filiacions hi són permeses i, llavors, com que la frontera entre la feina i l’afició és molt permeable, es tendeix massa sovint a confondre un i altre aspectes. I la segona consideració es refereix a l’essència de l’esport: Un esportista és només el que demostra ser a cada moment. És així de bèstia. Per això té tant de valor la victòria, sobretot quan es prolonga en el temps, i per aquesta raó és més fàcil arribar dalt de tot que no pas mantenir-s’hi. És clar que aspectes que aquests dies se senten sovint, com la confiança i el crèdit, tenen sentit, però és un sentit molt relatiu. De fet, serveixen per a decidir on hem de posar el llistó, per a saber què és capaç de fer un esportista o un equip. Per tant, reclamar confiança i apel·lar al crèdit és contradictori amb el fet de demanar de no fer comparacions amb el que s’ha fet abans. Tenir confiança en el FC Barcelona d’aquesta temporada és analitzar-lo en funció del que va fer la temporada passada, agradi més o agradi menys. Ara: això és aplicable a moltes d’altres professions, per no dir a totes. La confiança et garanteix paciència i comprensió davant d’algunes errades, però s’ha de renovar cada dia.